Hannia

La remor del mar i el seu bransoleig han apaivagat a l'Hannia, que s'ha rendit als braços de Morfeu. Durant unes poques hores pot deixar que la seva ment voli i s'imagini jugant al pati de l'escola, com quan ho feia fa uns mesos enrere. Jugava amb les seves amigues, la Yesenia, la Saida i totes les altres nenes de la classe. Era molt divertit i reien molt. Ara l'Hannia no sap on estan les seves companyes, fa molt que no les veu. Un gemec sord, d'alguna dona que porta al seu fill de dos anys en braços, la desperta, i com si algú li hagués donat una despietada bufetada, l'Hannia torna a la cruenta realitat. El bransoleig que la va fer dormir fa uns moments ara l'horroritza. En mig del mar, sense veure res més que aigua, una aigua negra i profunda que pot englotir-la sense pietat, la nena s'abraça al seu pare. Tots dos estan mullats i humits, però a ella això no la molesta, només vol sentir la protecció del seu pare. Després de deixar enrere a la seva mare i els seus germans, que no van poder agafar aquesta barca perquè no cabien, l'únic que li queda és aferrar-se a ell, i ho fa amb desesperació, com si no hi hagués un altre dia, com si sabes, amb els seus deu anys, que potser no hi ha demà. El dia arriba al seu zenit, això fa que el sol els escalfi una mica amb els seus rajos esmorteïts, l'Hannia es deixa temprar. I com si aquests rajos fossin divins els senyala terra. Una terra desitjada que els portarà tot allò que han perdut. Una nova escola, amb nous amics; una casa calenta on dinar en família. Tots els ocupants de la barca estan contents, poden veure la costa, és una petita línia marró on no es distingeix res. Els passatgers comencen a orar i donar gràcies als seus Deus, estan plens de goig, poden dir que viuran un dia més, que avui tornen a néixer. En poc menys d'una hora arriben a la platja. A la riba els esperen unes persones que sense pensar-ho es llencen al mar per ajudar-los. En aquests moments els nens comencen a plorar. Són moments de pànic. Tothom ha de sortir de la barca i mullar-se. A la fi tots estan fora de perill, humits, cansats, i famolencs, però amb el plaer de saber que han arribat a la terra promesa on aquí no hi ha guerra i desesperació. Aquella gent que els ha acollit a la riba els porten mantes i roba neta, i allà mateix a la platja es canvien. L'Hannia es reconforta amb la humanitat que rep d'aquestes persones, que ara li donen menjar calent. Tots els acompanyants de la barca són acollits en un campament ple de gent, gent que ha sofert la mateixa sort que l'Hannia. Però ella no està del tot alegre, igual que el seu pare, tots dos estan esperant que arribi la barca que portarà a la seva mare i els seus germans al campament. Per fi aquesta frisança es compleix i tota la família es fon en una abraçada càlida i anhelada. Encara que per les nits passin fred i que faci més d'un mes que no es canvien de roba, l'Hannia està feliç, no hi ha soroll de bombes, no hi ha gent morta al seu voltant, fins i tot aquí ha fet amics i juguen tots els dies. Ara només els falta que els deixin continuar el seu viatge. Allà, a Alemanya algú ha ofert treball al seu pare, algú bo els ha acollit a casa seva. El pare ha aconseguit uns papers amb un text que ella no entén, però que porten paraules d'esperança. Com si aquell document fos una clau que obre totes les portes, a la fi arriben al destí tan gruat, després de la desesperació i la fam, de les nits humides i fosques, del mar lúgubre i despietat, dels dies en el campament ple de gent, d'un any atapeït de penúries, tot allò ha quedat a la fi en un record agre i rude de què no vol sentir a parlar. Quan a les nits tenebroses plou amb intensitat, allà al poble alemany, amb llamps i trons, l'Hannia té malsons i només els braços del seu pare la poden apaivagar, llavors ella torna a sentir-se segura, sap que aquell any no tornarà, que tot allò va ser una pressura que s'ha d'oblidar.